s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 26.11.2008 - 28.02.2009 / Sala 365

ARCADI BLASCO, NARRADOR D'OBJECTES

ARCADIO BLASCO


L’exposició “Arcadi Blasco, narrador d'objectes” ens convida a entrar en el món d'aquest prestigiós artista alacantí (Mutxamel, 1928) a través de la seua dilatada trajectòria com a pintor, ceramista i escultor d'amplis registres, a la mateixa vegada que ciutadà que ha viscut amb intensitat el paper, no sempre còmode, de testimoni compromès amb l'esdevenir històric. Unes cent obres procedents de diversos museus, col•leccions públiques i privades, a més de les del propi autor, jalonen més de mig segle d’una activitat incessant, des dels anys de formació a l’Escola de Belles Arts de Madrid i a la de València (1949-53) fins a les seues últimes sèries, com la de la “Pleta” i els dibuixos que la desenvolupen (2003-08).

Cal deixar-se dur, seguint un ordre cronològic, pels ritmes dels arcs dels seus “Coliseus”, fascinant síntesis de classicisme i modernitat fruit de la seua estada a l'Acadèmia d’Espanya a Roma (1953-54) o –després de rendir-se davant l'enigma de les seues esquemàtiques “Figures”– acompanyar-lo en la primerenca decisió d'arriscar-se en el camp de l’abstracció (1955-56), amb obres que no han perdut ni un punt de la seua frescor i vitalitat. Per un moment podem seguir el gest de la seua pinzellada, que vessa amb decisió òxids i pigments sobre les plaquetes d'argila dels seus “Quadres ceràmics” (1956-64), i assistir a la gènesi d'unes obres que testifiquen el paper pioner d'Arcadi Blasco dins de la jove avantguarda abstracta espanyola, viscuda des de Madrid i amb àmplia repercussió internacional. Algú que narra a través de la matèria i s'expressa amb les seues mans decideix prompte quin sentit té, com a ofici, l'art. No podem portar les vidrieres de tantes esglésies i edificis civils fetes per Arcadi des de finals dels cinquanta, però sí alguns dels seus esbossos i fotografies per a acostar-nos a aquesta faceta creativa.

A mitjan anys seixanta, entre tal voràgine de treball (murals, mosaics, vidrieres, ceràmiques...) troba el moment de traslladar al llenç les seues “Espirals”, expressió vibrant d’un univers interior propi. Molt prompte sorgeixen uns “Objectes-idea” que parteixen d'aquestes volutes tan íntimes amb la intenció d'arribar al laberint social. Amb tota la ironia possible en els títols, Arcadi va donar forma a les seues “Propostes ornamentals per al diàleg”, uns recintes de fang habitables que van tenir en la Biennal de Venècia de 1970 un protagonisme visible. Alguna cosa greu havia d’estar passant, no obstant això, perquè l'artista decidira transformar el subtil sarcasme d'aquestes peces en crítica directa i esquerpa a través de les seues “Tortures”, implacables al•legats contra el règim franquista a principis dels setanta. Un poc més avant, amb les “Arquitectures”, “Murs per a defensar-se de la por” (1974-86) i les “Ruïnes arqueològiques”, la radicalització cedeix el pas a unes obres més reflexives i recolzades en un depurat codi en el qual destaca la riquesa de les seues textures ceràmiques. Són peces d'un artista en plenitud, madur, sense esquerdes expressives.

Les seues “Rodes de molí” (1985-92) aprofundeixen en el discurs filosòfic i ètic, amb buits significatius i alguns plecs on s’acumula un cert desencantament al costat de detalls de bellesa refinada. Els “Homenatges a la Dama d'Elx i a Sempere” (1988-90) tenen a veure amb la recuperació de les seues arrels, després de la tornada a Alacant. Ací ha desenvolupat, des de 1986, importants projectes d'escultura pública amb clar accent commemoratiu, presents en aquesta sala gràcies a les maquetes i a un audiovisual dut a terme per a l’ocasió. Després dels “Nous murs” i les “Noves arquitectures”, peces més conceptuals i hermètiques, Arcadi dialoga amb els seus pintors favorits en un acte de sinceritat artística (“Homenatges”, 1992-2002). Finalment, la instal•lació de la “Pleta” continua narrant, ara amb restes de fustes, noves metàfores de la nostra fràgil llibertat.

Tornar